DES DE VILNIUS

Ahir vaig arribar a Vilnius, la capital de Lituània, una de les tres repúbliques bàltiques, que fa 20 anys van recuperar la seva llibertat i que en fa 6 que comparteixen el sommi europeu. Va d’aniversaris, ja que el diumenge era a París, on va coincidir que era el 60 aniversari de la Declaració Schuman que va donar inici al procés d’integració europea precisament des de la capital del Sena.

Vilnius

Menys de 24 hores no donen per conèixer un país, i ni tant sols la capital. Però ahir, en un debat amb el primer president de la república lituana després de la independència, Vitautas Landsbergis i l’actual primer ministre Andrius Kubilius vàrem parlar de passat i de futur.

Encara parlen de llibertat vint anys després. El record d’aquelles dates el tenen molt viu. Però tenen molt clar que el seu futur passa per mirar cap a Europa. El pas que van fer fa sis anys amb la incorporació a la Unió Europea va ser cabdal per la seva modernització econòmica i la seva estabilitat institucional.

S’ha dit que l’ampliació als països de l’Europa de l’est era un deute històric que no podíem defugir. No es podia deixar fòra de les institucions europees a uns països que recuperaven la llibertat i la democràcia després de 40 anys de dominació soviètica i tirania comunista. Però vist en perspectiva, Europa no va fer bé la feina. La incorporació de deu nous països (avui ja dotze) sense les modificacions institucionals ens va portar a una paràlisi, que fins ara, i veurem si la crisi econòmica ens deixa, no comencem a modificar.

El seu gran repte actual és l’entrada a la moneda única. Ens ho deia la ministra de finances. Potser creuen que no tenen sortida sinó estan a la zona euro. Però, els que ja hi som, hem de tenir clar que ho modifiquem les regles del joc, o la zona euro i la mateixa moneda estarà tocada de mort.

D’aquí una hora cap a Estònia. A veure com ho tenen allà.

9 de maig, dia d’Europa

El diumenge celebrem el Dia d’Europa. El 9 de maig es considera la festa d’Europa, recordant la data en què en Robert Schuman va proclamar la seva contundent, històrica i important declaració. Si no fos perquè els autobusos d’alguna capital porten la bandera europea, molts ciutadans no ho sabrien. Només actes institucionals i d’entitats europeistes ho commemoren.

Per això considero important la iniciativa de RTVE de dedicar la setmana a Europa. I el dilluns, representants de totes les forces i coalicions polítiques que van treure escó a Estrasburg vàrem participar en un debat força original, i si més no, diferent. Va ser una simbiosi entre “59 segons” i “Tengo una pregunta para usted”. Bé, van ser més generosos en el temps, i ens en van donar 60 segons.

Iñigo Méndez de Vigo , del Partit Popular; Juan Fernando López Aguilar, del PSOE; Willy Meyer, d’Izquierda Unida-ICV; Oriol Junqueras, de Europa dels Pobles (ERC, BNB, Aralar); Luis de Velasco, d’Unión Progreso y Democracia i jo mateix en representació de Coalició per Europa (CIU, PNV y CC) vam respondre al llarg de dues hores les preguntes del públic del plató i dels internautas a través de la web i del facebook.

Va ser una experiència exitosa. Perquè no ens vam dedicar a discutir entre nosaltres sinó a explicar les nostres postures concretes i la nostra opinió a cada una de les preguntes. Els que estan més ficats en política potser consideren que va ser un programa avorrit, ja que no vàrem entrar a discutir entre nosaltres, no ens interpel·làvem directament, tot i que alguna que altra indirecta si la deixàvem caure (som polítics). Però per això ho considero positiu i pedagògic. Aquest format va permetre als ciutadans preguntar directament sobre el que ells pensen que és Europa, sobre les mancances i els reptes que tenim.

Política ha de ser sobretot pedagogia. I en temes europeus, desconeguts pel públic general encara més. Per tant felicito a RNE i Canal 24h per la iniciativa. Us adjunto els vídeos per si algú ho vol seguir.

LA LLIBERTAT HA MORT A CUBA

Orlando Zapata

No és que la llibertat hagi deixat d’existir ahir a Cuba. Fa 60 anys que els cubans viuen sense llibertat, primer amb la dictadura de Batista i després amb la dictadura de Castro i els seus.

Però ha mort en Orlando Zapata. Empresonat i condemnat a 28 anys de pressó en l’anomenada Primavera de Cuba el 2003, juntament amb 75 dissidents. Era promotor del Proyecto Varela. Simplement demanava llibertat d’opinió, d’associació, amnistia política i respecte als Drets Humans.

Els Drets Humans no existeixen a Cuba. El govern espanyol es pot reunir amb representants cubans per parlar-ne, però sempre els diran que no existeix oposició, no existeix dissidència i que en tot cas els que pensen diferents són “gusanos yanquis” al servei de l’imperialisme. I quan n’alliberen quatre per fer content en Moratinos, l’endemà n’empresonen deu.

Hem de condemnar enèrgicament la mort de Zapata. Demanava que se’l considerés pres de consciència, però el govern dictatorial de Cuba sols accepta la seva de consciència. No accepta cap oposició a les seves tesis. Espero que totes les forces polítiques de l’Estat i els governs espanyol i català ho condemnin enèrgicament. Per alguns la defensa de la democràcia depèn de si els governants són del seu color polític o no.

El món no pot seguir esperant les bones paraules del govern cubà. De la Primavera de Cuba encara hi han més de cinquanta presos. Jo hi tinc alguns amics personals, el Regis Iglesias i l’Antonio Diaz. I sé que són torturats, física i mentalment. Em repulsa l’afirmació de Raul Castro afirmant que a Cuba no hi ha tortura. Quina vergonya!!!

Ens hem de mantenir ferms com ha fet l’Orlando Zapata. No podem cedir al xantatge del règim cubà fins que no alliberi a tots els presos polítics. La Unió Europea ha de mantenir-se ferma en l’exigència de canvis polítics en pro de la llibertat i la democràcia a Cuba, previ a qualsevol negociació i canvi de la posició comuna.

Avui és un dia trist pels demòcrates de Cuba i d’arreu del món. Però també ho és d’esperança, per molt que em costi dir-ho. Esperança perquè en aquest món tant falt d’ètica i de moral, una persona sacrifica la seva vida per uns ideals de llibertat i justícia.

Avui recordem l’Orlando Zapata i tos els que com ell resten sense llibertat a Cuba, empresonats o no. Avui hem de condemnar el règim castrista per permetre aquesta mort. El règim n’és el culpable.

No crec que Zapatero pugui liderar la recuperació econòmica d’Europa quan encara no ha aconseguit amb la de l’Estat

Bon any a tothom. Us acompanyo en aquest enllaç la entrevista que m’ha fet Ràdio Estel sobre el tractat de Lisboa.

Celebrem que finalment Txèquia ha subscrit el Tractat de Lisboa

D’aquesta manera s’ha superat l’últim escull per la ratificació del tractat, que serà molt important pel futur dels europeus i entrarà en vigor el mes de gener. El president txec Vaclav Klaus el va firmar ahir al migdia.

Amb l’aplicació del nou tractat, Espanya tindrà quatre diputats més, entre ells jo mateix, satisfet de poder contribuir a defensar els interessos de Catalunya i dels catalans a Europa.

Tindré l’honor i la responsabilitat de ser el diputat d’Unió al Parlament Europeu.

Cuba: Rebutgem la condemna contra Agustín Fernández, un dels promotors del Proyecto Varela

El promotor del Proyecto Varela, Agustín Fernández, va ser acusat de provocar lesions quan es va defensar de l’atac d’una persona que va assaltar casa seva, segurament per provocar-lo. La condemna de dos anys és excessiva i demostra la seva motivació política. Agustín Fernández va ser conduit a la comissaria i condemnat sense defensa jurídica. Un tribunal d’apel•lació va ratificar la condemna en un procés que no ha tingut cap garantia legal.

Durant el procés, el promotor del Proyecto Varela, va ser amenaçat per formar part del Movimiento Cristiano Liberación que lidera Oswaldo Payá.

Des d’aquestes línies, i com a Secretari de Relacions Internacionals d’Unió, manifesto el meu rebuig a la posició de les autoritats cubanes, que malgrat alliberar uns presos per satisfer una visita diplomàtica, n’empresona d’altres. Allibera dos presos polítics i un empresari espanyol en una visita que no tenia sentit polític, i quan ja ha agafat l’avió en condemna un altre.

Reclamo l’alliberament de tots els presos polítics i de consciència que hi ha a Cuba, més de 300, entre ells encara molts dels 75 de l’anomenada Primavera de Praga.

Unió critica la posició del govern espanyol sobre Cuba, per fer diplomàcia amb criteris ideològics i no polítics. Considerem que un cop més, Espanya s’ha deixat meravellar pel govern cubà, li ha promès canviar la posició comuna europea en la presidència espanyola de la UE i, en canvi, no ha aconseguit cap millora en la defensa dels drets humans i en promoció d’una reforma democràtica a l’illa.

Confio que si els dos presos alliberats tornen a Espanya –com va passar fa un any amb d’altres alliberats-, se’ls doni el tractament de refugiat polític.

De Merkel i Alemanya.

He esperat uns dies per comentar la victòria de la CDU de la cancellera Merkel a Alemanya. Volia conèixer més en detall el repartiment d’escons, complicat de saber en primera instància pel seu sistema electoral de doble vot.

Cal dir que és un sistema que m’agrada molt. El Bundestag, el parlament federal, té en principi 598 diputats. La meitat d’aquests s’elegeixen en el primer vot (Erststimmen) pel sistema majoritari en 294 circunscripcions uninominals. La resta de diputats, s’escullen en el segon vot (Zweitstimmen), que és un vot a llista de partit. Pots votar un candidat d’un partit en el primer vot i a la llista d’un altre partit en el segon.

Per poder tenir representació, s’ha de tenir un mínim del 5% o tres mandats directes. A partir d’aqui hi ha un complex sistema d’atribució d’escons. El segon vot marca el percentatge de cada partit i determina els diputats totals que tindrà cada formació. La distribució dels escons es fa segons el percentatge que els partits treuen a cada Länder. Pot donar-se el cas que els partits guanyin més circunscripcions o mandats directes que diputats els tocaria. Són els anomenats “mandats addicionals” pel que el nombre total de diputats del Bundestag varia cada elecció, incrementant-se el seu nombre. Aquest cop, fins a 622.

Vaig estar tres dies a Berlin. Vaig tenir l’oportunitat de seguir la campanya, tant el míting final de la CDU, com veure el del SPD (per cert, amb molt poca gent per ser el míting final i a Berlin). El diumenge vàrem visitar un col·legi electoral. Els membres de la Mesa Electoral són funcionaris voluntaris, tot i que reben una dieta, i no hi havia ni rastre d’interventors dels partits. De fet molt poca gent al col·legi. Cap punt de comparació en les eleccions d’aquí.

És de destacar la maduressa democràtica de la població alemanya. Menys propaganda electoral que aquí, però amb una participació del 70%, que consideren baixa!!! Fa quatre anys va ser del 77%, però normalment arriba cap als 80% alt.

El resultat electoral permetrà a la cancellera Angela Merkel governar amb el FDP lliberal. La coalició CDU-CSU-FDP tindrà una majoria de 332 diputats sobre 622. Era la coalició que preferia ella i els votants així li han fet confiança. Tindrem temps en els propers dies de veure les seves prioritats i de poder-les comentar.

Un darrer comentari. El diumenge també hi van haver eleccions a Portugal. El Partit Socialista va perdre la majoria absoluta i va tenir una important devallada. Com la del SPD alemany. Però algun diari català (El Periódico) remarcava: “Portugal dóna una altra oportunitat a Sócrates” (perdent 24 diputats) i en canvi “Merkel segueix amb un resultat mediocre”. Se’ls veu el llautó. És clar, però, que el socialisme està perdent pistonada a tota Europa. Només els queda Espanya. Confiem que aviat podem dir que una coalició democristiana-lliberal, com a Alemanya, també treu el tripartit de Catalunya.

Durao Barroso reelegit president de la Comissió Europea

El gran nom de la política europea aquesta setmana ha estat el de José Manuel Durao Barroso. El curs polític europeu, s’ha estrenat amb un nou Parlament Europeu que ha procedit a la reelecció del polític portugués, membre del PPE, com a president de la Comissió Europea.

Duran i Lleida amb Durao Barroso

Hi havia diverses opinions sobre si la elecció del nou president de la Comissió s’havia de fer en aquests moments, que amb l’aplicació del Tractat de Niça actualment en vigor, ha de ser per majoria simple, o bé esperar la ratificació i entrada en vigor del Tractat de Lisboa, en que seria necessària la majoria absoluta. El cas és que Durao Barroso ha convençut a la majoria de diputats per donar-li suport, pel que el debat a quedat tancat. No s’esperava a l’inici de les negociacions que aconseguís la majoria absoluta, però ha estat així. Tenia el suport de tots els governs de la UE, fins i tot els socialistes, que no van voler presentar candidat alternatiu.

La seva elecció també dóna un missatge de fortalesa política de la Unió, de no haver-hi desgovern, quinze dies abans del decisiu i important referèndum a Irlanda per la ratificació del Tractat de Lisboa.

En Durao Barroso potser no és un líder carismàtic, però és un bon gestor. I és el que es demana al president de la Comissió Europea. Bon gestor, i que defensi ‘interès comú europeu enfront dels Estats. I això ho ha fet. Amb aquesta elecció encara una presidència que no serà fàcil per la importància dels problemes en que es trobarà (crisi econòmica, polítiques sobre el canvi climàtic, una política energètica europea o la implantació de Lisboa entre d’altres), però ha demostrat que la falta de carisma polític l’ha suplit perfectament en la negociació amb els grups parlamentaris que li han donat un suport majoritari.

I cal destacar una cosa: els diputats socialistes espanyols, van votar a favor. Els diputats del PSC s’hi van abstenir. Molt estrany!!! Resulta que la unitat de grup no funciona a Brussel·les però si a Madrid. A veure si són capaços de també trencar la disciplina de vot al Congrés dels Diputats per defensar els interessos de Catalunya?

Democràcia i “Repúblicas bananeras”.

(versión en castellano al final del texto en catalán)

Diuen que Hondures donà el significat a “república bananera” ja fa uns anys. Si això és així, torna ha agafar plena actualitat. Ens trobem davant del que diríem una situació de “república bananera”.

La comunitat internacional es va afanyar a donar suport al president destituit per un cop militar. Havia de ser així. Peró cal que signifiquem també, què era, o encara és, un president que no va voler acatar les diferents sentències dels tribunals i institucions del seu país respecte a la legalitat d’una consulta que ell volia fer per perpetuar-se en el poder.

Podem apelar al respecte democràtic per defensar algú que no vol respectar les regles democràtiques? la situació d’Hondures m’ha recordat, en certa manera, el que va passar a Argèlia fa uns anys amb la victòria dels islamistes del FIS.

Sóc un demòcrata convençut. I no puc estar d’acord amb un cop militar. Però em costa molt veure, com per la defensa dels valors democràtics, haguem de donar suport a una persona que es volia saltar aquests principis.

Només cal veure el suport que està rebent el president Zelaya: Castro, Chávez, Correa, Ortega… AUTÈNTICS DEMÒCRATES!!! Llatinoamèrica gaudeix d’un dels periodes més llargs de governs democràtics. Avui en dia, només Cuba no té un govern democràticament elegit. Però ens trobem amb governs legitimats per les urnes que han realitzat modificacions dels seu sistema legal i institucional per deixar de ser democràtics. Els sistemes populistes de Veneçuela, Equador o Bolivia NO SÓN DEMOCRÀTICS.

Alguns dels actuals presidents clamen contra un cop d’Estat quan ells n’han realitzat o n’han donat suport. I l’Organització d’Estats Americans (OEA) s’ha afanyat a criticar la situació hondurenya, però no ha fet res els darrers anys per analitzar si la situació de Veneçuela o Equador entre d’altres vulnera la seva carta fundacional. Si es respecten les llibertats individuals o col.lectives, si hi ha llibertat de premsa i d’expressió, seguretat jurídica en els negocis o respecte als valors democràtics en general. Sembla que hi han dues vares de medir.

Torno a dir: no donaré mai suport a un cop militar. Peró no puc acceptar lliçons de democràcia d’aquesta “esquerra populista llatinoamericana” que clamen per la reinstauració del president Zelaya perquè pugui establir un govern populista no-democràtic. No sempre les urnes validen la democràcia. Aquesta s’ha d’exercir cada dia.

 —————————————————————————————————————————–

(versión en castellano)
Dicen que Honduras dió el significado a “república bananera” ya hace unos años. Si eso es así, vuelve ha coger plena actualidad. Nos encontramos frente a lo que diríamos una situación de “república bananera”.

La comunidad internacional se dió prisa en dar apoyo al presidente destituito por un golpe militar. Tenía que ser así. Peró hace falta explicar también, que era, o todavía es, un presidente que no quiso acatar las diferentes sentencias de los tribunales e instituciones de su país con respecto a la legalidad de una consulta que él quería hacer para perpetuarse en el poder.

¿Podemos apelar al respeto democrático para defender a alguien que no quiere respetar las reglas democráticas? la situación de Honduras me ha recordado, en cierta manera, lo que pasó en Argelia hace unos años con la victoria de los islamistas del FIS.

Soy un demócrata convencido. Y no puedo estar de acuerdo con un golpe militar. Pero me cuesta mucho ver, como por la defensa de los valores democráticos, tengamos que dar apoyo a una persona que se quería saltar estos principios.

Sólo hay que ver el apoyo que está recibiendo al presidente Zelaya: Castro, a Chávez, Correa, Ortega … AUTÉNTICOS DEMÓCRATAS!!! Latinoamérica disfruta de uno de los periodos más largos de gobiernos democráticos. Hoy en día, sólo Cuba no tiene un gobierno democráticamente elegido. Pero nos encontramos con gobiernos legitimados por las urnas que han realizado modificaciones de su sistema legal e institucional para dejar de ser democráticos. Los sistemas populistas de Venezuela, Ecuador o Bolivia no SON DEMOCRÁTICOS.

Algunos de los actuales presidentes claman contra un golpe de estado cuando ellos han realizado o han dado apoyo a golpes anteriormente. Y la Organización de Estados Americanos (OEA) se ha dado prisa en criticar la situación hondureña, pero no ha hecho nada los últimos años para analizar si la situación de Venezuela o Ecuador entre otros vulnera su carta fundacional. Si se respetan las libertades individuales o colectivas, si hay libertad de prensa y de expresión, seguridad jurídica en los negocios o con respecto a los valores democráticos en general. Parece que hay dos varas de medir.

Vuelvo a decir: no daré nunca apoyo a un golpe militar. Peró no puedo aceptar lecciones de democracia de esta “izquierda populista latinoamericana” que claman por la reinstauración del presidente Zelaya para que pueda establecer un gobierno populista no democrático. No siempre las urnas validan la democracia. Ésta se tiene que ejercer cada día.

La muy ambiciosa presidencia sueca de la UE

Artículo extraido de euronews.net

Suecia toma las riendas de la Unión Europea, una presidencia llena de incertidumbres que piensa hacer de la crisis financiera y del cambio climático sus prioridades.

Fredik Reinfeldt

Su principal baza, el pragmatismo de su primer ministro. El conservador, Fredik Reinfeldt, defiende una Europa más competitiva que salga reforzada de esta crisis, para ello, propugna políticas de empleo osadas asociadas a medidas de protección social, algo en lo que destaca este país nórdico.

La ampliación puede ser crucial para impulsar ese dinamismo económico. Suecia apoya, firmemente, la candidatura de Turquía. El ministro sueco de exteriores, Carl Bildt, antiguo enviado de la ONU en los Balcanes, se muestra, sin embargo, menos entusiasta con la integración de los países de esta zona.

Su mayor reto a escala internacional: conseguir un acuerdo global de recorte de emisiones de CO2 que releve al protocolo de Kioto.

“Creo que la presidencia sueca es demasiado ambiciosa, especialmente en lo que respecta al cambio climático. El primer ministro tiene grandes expectativas puestas en la Conferencia Internacional sobre el cambio climático de Copenhague, en diciembre, pero creo que China y Estados Unidos tienen otras prioridades, creo que seguirán concentrándose en la crisis económica”, comenta el analista Richard Erixon.

Estocolmo tiene sus propias ambiciones, como acelerar el ingreso de Islandia en la UE pero, antes, deberá lidiar con la herencia institucional dejada por la presidencia checa. Este otoño tendrá que organizar la entrada en vigor del Tratado de Lisboa si, finalmente, es aprobado en el referéndum que debe celebrar Irlanda.